Després de la derrota de Napoleó la coalició vencedora va intentar desfer l’obra de la Revolució i restablir (o restaurar l’Antic Règim). Per això el període que va de 1815 a 1848 es coneix com la Restauració. La Revolució Francesa havia arrelat però a Europa i havia desfermat l’ascens del liberalisme i els nacionalismes.
A. EL CONGRÉS DE VIENA
Totes les potències europees (Àustria, Prússia, Rússia, Gran Bretanya + França) es van reunir a Viena el 1815 amb l’objectiu de Restaurar l’AR. Sota la direcció del canceller Metternich van reordenar i decidir sobre el futur d’Europa.
Els principis que van aplicar van ser els següents:
a) El principi de legitimitat i d’absolutisme. El poder emana de Déu. Desautoritzaven:
a. les monarquies creades per Napoleó
b. la sobirania nacional i el principi del constitucionalisme
b) El principi d’equilibri europeu. Es va proposar la tesi de l’equilibri entre les potències europees per tal de mantenir la pau. Reordenació del mapa europeu
c) El principi d’intervenció. Per tal de defensar el nou ordre establert i impedir qualsevol acte revolucionari es va signar un pacte d’ajuda mútua. Coneguda com la Santa Aliança i promoguda pel Tsar de Rússia, establia la intervenció de la resta de membres si alguna nació era amenaçada pel triomf de la Revolució.
B. LA REORDENACIÓ DEL MAPA EUROPEU
Les grans potències van redibuixar les fronteres d’Europa sense tenir en compte les aspiracions nacionals de molts pobles d’Europa.
- Rússia dominava l’Europa Oriental (Finlàndia i Polònia)
- Àustria retenia sobre el seu domini Alemanya i Itàlia
- Anglaterra mantenia l’hegemonia marítima (enclaus marítims com Malta que controla el passatge entre el Mediterrani occidental i oriental)
- Prússia va engrandir el seu territori (per contrarrestar l’ascens rus)
- França va tornar a les fronteres de 1789 i va ser encerclada de una sèrie de petits estats per frenar qualsevol nova ofensiva revolucionària (Regne dels Països Baixos, i Piemont).
Els canvis territorials establerts per l’acta final del congrés de Viena (9 de juny de 1815) van ser els següents:
- França retornava a les fronteres fixades pel segon tractat de París (20 de novembre de 1815).
- Hom establia una cadena d’estats secundaris prou sòlids sobre les fronteres franceses:
o el regne dels Països Baixos, formats per les antigues Províncies Unides i els antics Països Baixos austríacs (Bèlgica);
o la Confederació helvètica, engrandida amb quatre cantons (Ginebra, Bassilea, Neuchâtel, Valais) i la neutralitat de la qual estava garantida per les grans potències;
o el regne de Piemont-Sardenya, que recuperava Niça i la Savoia i s’engrandia amb el territori de l’antiga república de Gènova.
- Rússia s’eixamplava considerablement cap a l’Est; conservava Finlàndia i la Bessaràbia i s’annexava la major part de l’antic gran ducat de Varsòvia, sota la forma d’un regne de Polònia sotmès al tsar, encara que teòricament autònom.
- Prússia va abandonar la major part del seu antic domini polonès, del qual no conservà més que Posnània; però rebé en compensació la Pomerània sueca, el nord de Saxònia, Westfàlia i la major part de Renània.
- Àustria renuncià a Bèlgica però s’estengué per la banda d’Itàlia (annexant-se la Llombardia i Venècia, que formaren el "Regne de Llombardia-Venècia") i de l’Adriàtic (annexió o recuperació d’Il·líria i de Dalmàcia), i tornava a prendre a Baviera el Tirol i Salzburg.
- Alemanya va ser reorganitzada sobre la base d’una Confederació germànica de trenta-nou estats; els sobirans de Baviera, de Wurtemberg i de Saxònia conservaren la dignitat reial que els havia conferit Napoleó. Hannover, erigit en regne, retornà al seu sobirà, el rei britànic; Hamburg, Bremen, Lubeck i Frankfurt del Main van ser convertides en ciutats lliures.
- Itàlia, on la influència austríaca era preponderant, restava dividida en set estats (Estats Pontificis, regne de Nàpols, ducat de Toscana, regne de Piemont-Sardenya, regne de Llombardia-Venècia, ducat de Parma, ducat de Mòdena i regne de les Dues Sicílies).
- Espanya i Portugal retornaven a les dinasties de Borbó i de Bragança, respectivament.
- Suècia conservava Noruega, annexada pel tractat de Kiel. En compensació, el rei de Dinamarca rebia a títol personal, ultra Schleswig, que ja posseïa, els ducats de Holstein i de Lauenburg.
- La Gran Bretanya conservava diverses colònies franceses i holandeses (Guyana, illes de la Trinitat, de Tobago, de Santa Llúcia, illa Maurici, Ceilan) i importants bases navals (Heligoland, Malta, el Cap).
Hom atribueix al congrés de Viena d’haver assegurat quaranta anys de pau a Europa, però cal no oblidar que aquesta pau es va aconseguir al preu d’una veritable tutela dels pobles pel sistema anomenat de la Santa Aliança. L’acta final del congrés de Viena es va signar el 9 de juny de 1815, per totes les potències participants. Hom deu al congrés de Viena força altres decisions importants: establí el principi de la lliure navegació sobre el Rin i el Mosa, condemnà la tracta de negres i l’esclavatge, recomanà mesures favorables per millorar la sort dels jueus i, finalment, elaborà un reglament durador sobre la precedència entre els agents diplomàtics.
